>La setmana passada sopava amb un ex-polític espanyol a un conegut restaurant francès de Dupont Cercle. Feia molt temps que no el veia i va venir a “veure i viure amb els meus propis ulls aquestes històriques eleccions”, em va dir. És un home gran, amb una llarga experiència de servei públic, i una afilada capacitat d’anàlisis que sap explicar amb un cert to profètic que el fa molt atractiu com a contertuli pels mitjans de comunicació. De vegades és un xic pessimista, però m’agrada com s’explica i no té por a anar contra corrent perquè justifica els perquès.

Vam parlar de política espanyola i catalana, de les eleccions americanes i de les propostes dels, aleshores encara, dos candidats a la Casa Blanca. “En aquestes eleccions, el tema de fons és l’economia”, em va insistir diverses vegades tot recordant la vigència de la frase que en boca de Bill Clinton va fer fortuna el 1993: “It´s the economy, stupid”.

“La crisi a Europa sí és nota, però aquí… estic molt sorprès: mira al teu voltant—em va dir—, el restaurant està ple i és diumenge al vespre”. Tenia raó. Els restaurants a Washington no s’han buidat, i una de les primeres mesures que les famílies adopten quan no arriben a final de mes són les despeses d’oci, i sortir a sopar n’és una.

I una altre: el cinema. He anat dues vegades al cine des que vaig arribar als Estats Units. La primera va ser fa uns mesos, la segona fa tres dies per anar a veure la última de James Bond (que com diuen experts i no experts que se les donen d’experts, s’ha de veure al cinema). La sala estava plena fins a la bandera. Vaig haver de desplaçar a cinc espectadors per aconseguir dues butaques seguides perquè no en quedaven de lliures. Sí, el cinema és un altre sector que també nota de seguida els cicles d’alentiment econòmic, i pel que vaig comprovar els de DC no estan massa en crisi.

Val a dir, però, que aquest anàlisis, a més de no ser científic, tampoc és molt fiable ja que la capital americana és un cas a part. El març d’aquest any, segons les últimes estadístiques oficials, el 27 per cent dels treballs del Districte de Columbia depenien d’organismes governamentals, i això, és clar, fa de Washington una ciutat amb certa immunitat a les recessions.

A més de les feines depenents directament de l’administració, n’hi ha moltes altres que indirectament també viuen de la mamella pública, com ara firmes d’advocats, lobbies, companyies de consultoria i contractació (especialment de les àrees d’infraestructures, defensa i seguretat). El mes de maig, l’Àrea Metropolitana de Washington tenia una taxa d’atur del 3,5 per cent, el més baix de les quaranta grans àrees metropolitanes del país. Aquest percentatge és també el més baix que la mitjana d’atur del país durant el mateix període, que va ser del 5,2 per cent.

Potser per tot això, viure a Washington té el perill de no ser conscient de que realment sí hi ha una recessió mundial. Sort o desgracia?