>Obama continua aquests dies perfilant el seu equip de govern. La premsa que es llegeix a Washington comenta els nomenaments com si d’una nit d’Oscars es tractés. “David Axelrod, assessor de la Casa Blanca; Tom Daschle, Secretari de Salut…”. Avui hem conegut un nomenament que segur excitaria Zapatero: el de qui ostentarà la màxima responsabilitat al capdavant del Departament de Segurat Nacional del país, Janet Napolitno. És una dóna, i d’això els mitjans en fan bandera. Aquesta dona és governadora d’Arizona i ha tingut una carrera fulgurant que arrenca a principis dels 80. Bill Clinton ja s’hi va fixar aleshores i li va encomanar fiscal de l’estat al 1998.

El nomenament que s’espera amb fruïció, però, és el de Hillary Clinton. En aquest país, abans de nomenar a algú, se l’acostuma a sotmetre a un vetting, terme de difícil traducció si vols captar tots els matisos que implica (el més acurat podria ser “investigació governamental d’un futur alt càrrec de l’Administració”). Això implica estudiar tots els negocis i relacions internacionals que el seu marit, Bill, té entre mans a través de la fundació que porta el seu nom. L’ex president—que li deu molt a la seva dona des de l’afer Lewinsky—va dir ahir que farà “tot el que ells (Obama i Hillary) vulguin” per afavorir el nomenament. És clar, ¿us imagineu a Hillary com a Secretaria d’Estat encarregada de la política exterior? Un president europeu podria estar parlant amb ella al matí d’un conflicte internacional, i al vespre amb el seu marit per tancar un negoci o concretar una de les milionàries conferències que es dedica a donar arreu del món. Veurem en què acaba la investigació de compatibilitat pel càrrec. Crec però, que fa molt temps que els Clinton són un matrimoni de conveniència, que juguen a donar una imatge pública de parella amb agendes molt importants i que de tant en tant apareixen junts de la maneta amb elogis mutus i algun—pocs—que altre petó. En aquesta ocasió li toca a ell cedir perquè ella guanyi.

Hi ha però un altre assumpte que també interessa, més encara, als nord-americans aquests dies: ¿a quina escola aniran les dues filles dels Obama, Malia i Masha? Durant la visita a Washington la setmana passada per conèixer la Casa Blanca, la dona d’Obama, acompanyada de l’avia de les nenes, van visitar varies escoles de la capital. N’hi ha dues que tenen gairebé tots els números de la tria: la Sidwell Friends School i la Georgetown Day School. Són privades, tenen fama d’acollir als fills de l’elit capitalina i la quota anual superar els 28.000 dòlars. La primera va ser fundada per quàquers a finals del segle XIX; i la segona, de tall més liberal, és coneguda per haver impulsat la integració a les seves aules als difícils anys 40 i 50.

És curiós—i incòmode—per un president socialdemòcrata com Obama justificar l’elecció d’una escola privada i elitista com aquestes per les seves filles mentre l’ensenyament públic del país, i especialment el del Districte de Columbia, fa aigües per tot arreu. De la història política recent, només es recorda a l’expresident Jimmy Carter qui, quan va arribar a la presidència al 77, va optar per una escola pública per la seva filla. Veurem si la coherencia política, els Obama també l’apliquen en la vida personal.