>Escric això mentre segueixo avui la cimera del G-20 que se celebra a Washington. La ciutat ho viu amb una normalitat extraordinària. És cert que han tallat alguns carrers per afavorir la mobilitat i garantir la seguretat de les personalitats. Penso, però, en la Cimera Europea que es va celebrar a Barcelona fa uns anys i que també vaig tenir el privilegi de seguir. ¿Per què la percepció que tinc és que a casa sempre fem les coses pitjor? Aleshores Barcelona semblava una ciutat emmurallada. Si algú a Washington aquests dies no consumís mitjans de comunicació i ni ningú l’informés de la trobada del G-20 podria ni adonar-se’n.

Els líders s’han trobat al National Building Museum. La premsa acreditada, fonamentalment els gràfics, havien de ser a l’edifici “no més tard de les 5am”, deia el comunitat per la premsa. El Departament d’Estat nord-americà també ha habilitat algunes sales a un altre edifici governamental de l’administració federal perquè la premsa que escriu s’instal·li Jo he optat per anar directament a aquest segon lloc, on centenars de periodistes vinguts de tot el món treballaven teclejant frenèticament per servir als seus ciutadans. Financial Times, France Press, BBC, Fox News, Chicago Tribune, LA Times… i també premsa espanyola. A totes les sales hi ha instal·lades pantalles de plasma amb el senyal en directe de la CNN.

En aquestes cimeres, el més important és el que passa entre bastidors. A les reunions s’acostuma a arribar amb la feina gairebé feta i les delegacions, durant la cimera, poleixen els detalls per emetre un comunicat conjunt que normalment no passa de ser pura retòrica plena de bones intencions i sentit comú. Per això, en aquesta cimera especialment, generar confiança és la part més important dels mandataris: somriures, copets a l’esquena, converses als passadissos davant els mitjans als que fan veure que ignoren, i molta molta complicitat per aconseguir que aquesta confiança en un lideratge polític sòlid es traslladi a l’economia, començant pels mercats financers.

Com que aquest objectiu es pot aconseguir amb un parell d’escenes, les cimeres no s’allarguen més del compte. Aquesta que va començar ahir, acabarà avui a les 3 de la tarda. Això provoca una saturació de rodes de premsa de gairebé tots els líders en llocs diferents de la ciutat durant la següent hora i mitja. Bush ha de parlar a les 3:05h al National Building Museum, Sarkozy i Durau Borroso a les 3:00h a l’Hotel Willard y Zapatero a les 3:30h al Mandarin Oriental. La ràdio per la que treballo ha optat per enviar-me a seguir ZP i tement que hi hagi molta gent, he decidit deixar el Departament d’Estat i venir-hi abans. He fet bé: la sala de premsa està ja plena i la Secretaria d’Estat de Comunicació ultima els detalls per la compareixença del president. Jo he aconseguit l’últim espai lliure en una de les taules per treballar. El següent escrit li dedicaré al president espanyol.