>

Ahir a la nit vaig tornar a sopar amb l’expresident del govern. Com els lectors habituals d’aquest bloc sabeu, l’Aznar és professor de Georgetown. Imparteix algunes classes a la facultat de Dret i a altres màsters que ofereix la universitat. Sempre que ve i pot demana als seus col·laboradors que li organitzin una trobada informal amb estudiants o joves professionals. Ell convida i acostumem a ser uns deu.

No és habitual que arribi tard. Nosaltres l’esperàvem a tres quarts de vuit a un elegant restaurant de Georgetown. Ens va saludar un per un i després d’un breu intercanvi de paraules vam seure a taula. La última vegada em va tocar a la punta i al personatge li agrada parlar baixet, per això aquest cop vaig arribar abans per triar lloc.

Tot i veure’l més cansat que altres vegades, estava relaxat i més dialogant. Malauradament els organitzadors sempre ens demanen que no fem públic el que parlem allà i no puc entrar en detalls de la conversa. Sí diré que és un home que és creu el seu paper, que no l’importa el que es digui d’ell i que parla sense embuts sobre el que vol. Crec que li troba un cert gust a porta la contrària en grans temes, que defensa de manera simplista. Un exemple és el del qüestionament del grau d’incidència de l’acció de l’home en el canvi climàtic. No el nega, però tampoc està segur que sigui tan greu com alguns diuen.

Una periodista de Vanity Fair també l’acompanyava. Li estan preparant un reportatge en profunditat pel número de gener. Ella sí podia prendre notes de «l’atmosfera i ambient que l’acompanya», em va dir un dels qui li porta l’agenda a qui vaig consultar si podia prendre notes per la ràdio.

Durant la nit, vam parlar de la política espanyola i de la manca de líders que, agradin més o menys, escassegen a l’actual panorama polític, vegis González o Pujol. Va recordar el famós debat del «váyase, señor González» y del paper dels mitjans avui en dia. Diu que gairebé no veu la tele i que la seves emissores són musicals (només va citar una que escolta a Washington i Kiss FM quan és a Madrid). Li vam preguntar sobre la polèmica del llibre de Pilar Urbano i la reina i va ser taxatiu: «no tinc opinió», i no va dir res més.

També vam parlar de la cimera del G-20 que comença demà. Li fa vergonya el paperot que ha fet Zapatero per assistir-hi. Diu, i s’ho creu, que Espanya té la importància i el pes per ser-hi, però que la seva entrada s’ha de produir de manera natural, no fent de pidolaire.

A les 11pm vam aixecar-nos de la taula i ell va marxar en pocs minuts no sense tornar a saludar a tothom fins la propera visita.

L’Aznar és algú que té ja la vida resolta, que se sap part de la història d’Espanya i que creu que va ser un gran president–parla i actua com a tal. Crec que no és ben bé així, però jo tampoc sóc ningú per esmenar-li la plana. De fet, sóc força crític amb la seva gestió i visió que té de l’estat. Sigui com sigui, sopar amb l’Aznar és un luxe que valoro.