>Atlantic City és una ciutat de la Costa Est situada a tres hores de Washington, a l’estat de New Jersey. És famosa pels seus casinos i la seva línia de costa al llarg de la qual hi ha un passeig de fusta on caminar-hi és una delícia si el temps acompanya. Aquest diumenge al matí acompanyava, sense dubtes, després d’una nit molt llarga.

Hi he anat a passar el cap de setmana amb uns amic fent una excursió d’aquelles que són més pròpies de quan tens vint anys. L’indret està pensat per passar-s’ho bé. A principis de segle era un lloc idíl·lic que pocs coneixien, on passar les vacances lluny de tot. Aviat es va convertir en una destinació atractiva per les seves platges i, és clar, amb l’èxit van arribar els negocis. Des d’aleshores la ciutat ha anat construint un model turístic emmirallat a Las Vegas on hi abunden els casinos, restaurants i establiments de luxe. Es diu que Altantic City és l’alternativa a la Costa Est del que Las Vegas és a l’Oest, sobre tot per la gent de Nova York. Jo hi afegiría que és una alternativa una mica més hortera i plena de nou-rics. Sigui com sigui, crec que com Las Vegas no hi ha res.

A la ciutat hi vam arribar per carretera el vespre de dissabte. Ja instal·lats a l’hotel, vam sopar i beure alguna cosa a l’habitació per, cap a la mitjanit, sortir a fer un vol. La primera parada va ser el mateix casino de l’hotel on sense aturador centenars de persones aposten frenèticament amb la falsa il·lusió de tenir sort, una fortuna que gairebé mai arriba. Jo, prudent com he aprés dels meus pares, només vaig jugar-me deu dòlars a les màquines escurabutxaques sense obtenir més a canvi que l’experiència de veure girar les rodes del set i el bonus sense aconseguir cap línia. He de dir que fer anar la palanca té un cert aire addictiu.

També és addictiu el so de les fitxes del blackjack i la ruleta. Sí, aquestes fitxes rodones de valors que van de l’u fins als mil o dos mil dòlars. És habitual tenir-les a la mà i fer-les picar una contra l’altre mentre esperes la següent carta. També n’hi ha que les amunteguen a sobre el tapet i les estiren a munt amb els dits per deixar-les caure seguidament l’una sobre l’altre. El so es barreja amb la remor de la sala o el de la boleta blanca que gira i gira al costat quan la ruleta reparteix fortuna.

Veure jugar a la gent és tot un exercici de psicologia. Comptat i debatut, en el vuitanta per cent dels casos sempre perds. Un desconegut va arribar a una taula de ruleta, va posar dos-cents dòlars en una aposta al negre (dobles o ho perds tot) i va sortir als deu segons amb quatre-cents camí de la porta a buscar un taxí. Pim-pam! Ves a saber, però, quants diners es va gastar el personatge durant aquella nit. Alguns dels meus amics van jugar-se fins a tres-cents cinquanta dòlars a les cartes.

Diumenge, poc dormits, vam fer un vol per la zona sota un sol lluent i un ventet que anuncia un canvi de temps. Després d’un esmorzar complert, vam enfilar l’Atlantic City Express per, guiats de la I95, arribar a casa abans de fer-se fosc.

Una curiositat abans d’acabar: Atlàntic City és la ciutat que va inspirar el famós joc de taula Monopoly.