>Chicago: una nit per la historia

>Obama ha guanyat. Ho ha fet de carrer i la meva previsió ha quedat absolutament desfasada. Les millors expectatives han quedat superades per la realitat. La força del seu missatge han calat profundament entre els americans que, farts del 8 anys de Bush, han demanat un canvi. Hillary no va saber entendre la necessitat del canvi i va jugar la carta de l’experiència que, després, erràticament va anar modificant segons bufava el vent de les enquestes. Als americans els agrada la coherència, un valor que en política brilla per l’absència.

La nit de la victòria jo he tingut la sort de viure-la al millor lloc possible: al Grant Park de Chicago, on els demòcrates esperaven presentar al seu candidat victoriós. La col·laboració que tinc amb la ràdio per la que treballo m’ha permès viure una jornada històrica fent el que m’agrada: explicant-la com a periodista.

El Grant Park és una explanada que acostuma a acollir esdeveniments multitudinaris. Ahir estava blindat per nombrosos controls de seguretat. Fins a cinc vegades em van demanar identificar-me. Preveient el pitjor, hi ara set hores abans per poder triar un bon lloc on treballar. A aquella hora, les 3 de la tarda hora local, molts periodistes de televisió ja feia hores que feien directes. La multitud encara feia cua a les afores del recinte i algunes radio retransmetien el que passava: s’ultimaven els detalls del que podia ser una nit història.

A les set van haver-hi les primeres corredisses. La gent es barallava per un lloc a primera fila. Crits d’emoció i càntics del nom del presidenciable van convertir-se en el runrun de fons de la resta de la nit. Cap a les 9 la CNN i la majoria de cadenes nord-americanes van començar a informar de les projeccions, estat per estat. Cada victòria demòcrata era celebrada com un gol en la millor final de la història. La multitud embogia a cada última-hora. Ohio, Virginia, New Hampshire… la costa est s’anava emblavint. Per fi cau Pensilvània i la CNN anuncia una nova noticia. Es fa el silenci. En la gran pantalla disposada al costat del gran escenari apareix un rètol que confirma que Obama serà el nou president dels Estats Units. Es trenca el cel, la terra tremola i les llàgrimes de molts dels presents rajen sense aturador. La meva pell s’eriça i un calfred em recórrer el cos de cap a peus. La nit és històrica i jo tinc la sort de viure-la a menys de cent metres del metre quadrats més mirat de la història, el metre quadrat que suporta el faristol de l’escenari. La tensió no decau i la gent reclama Obama: el volen veure, el voldrien tocar i abraçar per saber amb certesa que no és un somni, que el missatge d’esperança encarnat en un polític s’ha complert.

McCain reconeix la derrota i la gent l’escolta; ni el xiulen ni l’insulten. En el fons l’admiren per ser un veterà servidor del país. Acullen amb orgull d’americans la crida a la unitat que fa des de Phenix, on els republicans esperaven cantar victòria. Obama, però, ha arrasat; no ha deixat espai al dubte d’una victòria pels pèls. La música succeeix al republicà derrotat i a ritme de blues i rock passen uns minuts eterns al Grant Park. Per fi una veu demana rebre al qui ja és nou president electe dels Estat Units. No-res és comparable en tota la meva vida a aquest moment. No puc—no en sé més—, descriure com d’emocionant va ser l’ovació propinada al jove senador negre que ha trencat la barrera racial d’un país on no fa menys d’un any ningú hauria apostat un ral per la seva victòria.

Agraïments, crides a la unitat i advertiments de sacrificis conformen un discurs polític d’alçada, envejable per algú que mira la política americana amb ulls europeus. Acaba i se’n va de la mateixa manera com a aparegut: somrient, tranquil i agraït. És un home de 44 anys envellit per una cursa extenuant que semblava que no podria acabar—és segurament l’home més admirat del món.

La nit de Chicago ha trigat a adormir-se. Botzines de cotxes encara ressonaven a les dues quan ja era camí de l’hotel. L’escenari ja estava gairebé desmuntat i al Grant Park només quedaven els de manteniment amb molta feina pel davant. La premsa ultimava les cròniques d’una nit màgica, difícil d’oblidar, una nit per a la història.
Anuncios