Las Vegas és una ciutat de cartró pedra aixecada al mig d’una planúria desèrtica. El seu atractiu és la inimaginable oferta d’oci, luxe i joc que el visitant troba a qualsevol cantonada. Està dividida per un carrer principal, ample i interminable que tothom anomena The Strip. A banda i banda s’eleven complexes hotelers els més luxosos dels quals delimiten el centre de la constant activitat diürna i nocturna de la ciutat.

Els hotels tenen un motiu que els identifica i els dóna nom: New York New York, Tropicana, The Venice, Paris, Belagio (el que, al meu parer, té més classe i que dóna joc als reconeguts actors de la trilogia Ocean´s Eleven, Twelve…). A tots ells hi ha casinos sense fi, amb taules de Black Jack, Pòquer, Ruleta… i interminables rengleres de màquines escurabutxaques on jugadors ensimismats per les pantalles i llumetes confien en un premi que mai arriba. La màxima de que “la banca sempre guanya” és tan certa com la ceguesa dels milers de jugadors que he vist aquests dies perdre diners sense esma. Recordo especialment a un jove de no més de trenta anys fent apostes al 21 amb fitxes de 1.000 dòlars cadascuna!—en menys d’un minut havia perdut l’equivalent a dos mensualitats del meu salari al banc. Molt trist!

El nom dels hotels respon a la decoració exterior i interior. La recreació d’espais originals de les ciutats a les que imiten és senzillament espectacular. La torre Eiffel, L’Opera de París, uns suburbis del Bronx neoiorquí o els encisadors Canals venecians formen part d’unes Vegas que deixen al visitant primerenc amb la boca oberta.