>Una de les coses que més sorprenen als europeus quan arribem als Estats Units és l’obsessió que tenen a tots els locals on serveixen alcohol en demanar el carnet d’identitat a tot el que entra, consumeixi o no–fins i tot si en tens més de trenta i ho sembles, com és el meu cas. La llei obliga als bars i discoteques a servir aquestes begudes als més grans de 21 anys. Jo ho atribueixo a dues coses: el puritanisme social que hi ha a la societat americana i que en el seu dia va deixar perles com la coneguda com a Llei Seca (que prohibia fins a extrem irrisoris el consum d’alcohol), i a la dimensió de molts joves americans que tot i tenir menys de 20 anys, físicament sembla que en tinguin trenta-cinc (vaja que allò de «tu sembles més gran… no et diran res» aquí no va ni de broma).

Aquesta mania pseudopersecutòria t’obliga a portar sempre el passaport a sobre quan surts, àdhuc quan vols anar a fer una cervesa a mitja tarda. Per això–i, no us enganyaré: perquè em fa certa gràcia–he decidit demanar el carnet d’identitat «per a us exclusiu d’identificació». És oficial i reconegut a tot el país, com el DNI a Espanya. Només cal que tinguis un visat en regla per un període relativament llarg i una residència habitual a la ciutat.

Dilluns vaig anar a fer la pertinent cua a les oficines de l’administració local del Districte de Columbia. Em pensava que seria dels primers perquè obren a un quart de 9, i cinc minuts abans vaig arriba a la porta. Ja hi havia una cua de més de 45 persones. «Però què caram venen a fer tant d’hora tots aquests!». El mateix que jo: intentar estalviar-se la cua.

Després de 40 minuts d’espera em va atendre una senyoreta amb cara de no massa amics: «et falta una carta de… bla, bla, bla!». Vaja que hi he de tornar la setmana vinent. Com a mínim em va donar una targeta per saltar-me la cua la pròxima vegada.