[CAT] Una crònica imprecisa d’un altre cap de setmana a Nova York

Manhattan (NY). – Nova York sempre és atractiva. Potser per això divendres, tot i agafar l’autobús de les 11 del matí, no quedaven seient lliures. Washington i Manhatan estan molt ben comunicats per carretera i l’autopista és directe. L’atracció de la gran ciutat, però, és tal que malgrat haver sortit d’hora, les retencions per accedir a la gran mansana van ser impressionants, segurament agreujades per l’època estival.

Havíem fet la reserva al hostel Vanderbilt-YMCA, situat a Lexington amb la 47, no gens malament perquè érem a prop de tot arreu alhora que lluny perquè a Manhatan mai tens res a la vora.

Chinatown va ser la primera estació d’un cap de setmana trepidant. Res que no conegués del barri, però tot el que volia a tornar a veure: centenars de petits establiments plens de copies d’originals que sense vergonya es venen a preus d’escàndol. Copies barates de rellotges, colònies, perfums i roba mal imitada pels que volen tenir la sensació de portar alguna cosa de marca sense pagar el preu original. Vaig encuriosir-me per les colònies, però en olorar la que utilitzo habitualment em va quedar clar perquè una és la bona i l’altre una burda imitació.

Després de sopar a Little Italy en un italià sense massa glamour però de preus assequibles i amb una cambrera força atractiva (la Mariana), vam anar a buscar el que les guies asseguren que és el bar més antic de la ciutat: el pub Mc Sorleys. Les cerveses a dos dòlars van ser una temptació irresistible que va passar factura l’endemà quan a tres quarts de deu tornàvem a estar en dansa a la recerca del pont de Brooklin i el ferri que ens va apropar a Staten Island just pel davant de l’estàtua de la llibertat. La vista de South Manhatan és espectacular i la de l’estàtua, tot i coneguda gràcies al cinema i els mitjans, no deixa d’impressionar.

De tornada vam saludar al brau de Wall Street, allà on cemença Broadway Avenue, a tocar de Wall Street, el cor financer de l’illa. A un parell de mansanes les grues encara treballaven per fixar els fonaments on un dia es van aixecar les ja famoses torres bessones. Encara no hi ha res per veure. Mentre menjàvem una hamburguesa del menú del Burger King vam sentir el repicar dels obrers i la remor de camions entrant i sortint.

Sense cafè vam tornar al metro en direcció a l’hotel per remullar-nos a la piscina, fer una becaina i sortir a passejar de nou, aquest cop per Central Park. Jo tenia interès en conèixer la tenda que Apple va obrir recentment a la cantonada del parc, un referent per la companyia. Era plena de gom a gom. A fora, una empleada organitzava una cua paral·lela per entrar. “Perquè hi ha aquesta cua”, vaig preguntar. “És per comprar el nou I-phone”. Una altra prova per justificar que encara hi ha gent molt malalta en aquest món.

Desprès de passar per Times Square amb la vesprada, vam seguir els consell d’un amic i vam anar al hotel Gansevort on a la terrassa de l’àtic pots demanar una copa rodejat d’una fantàstica vista de la 9 avinguda als teus peus i una perspectiva de l’altra riba del Hudson on els edificis marquen el seu perfil per les múltiples finestres il·luminades en la foscor. Impressionava el tipus de públic que ens rodejava: gent jove, ben vestida a la moda, multicultural i amb diners, no com nosaltres.

La pizza ens va matar la gana abans d’entrar aquella nit al Nikki Beach Club una exclusiva discoteca del Midtown Manhatan.

L’endemà s’acumulava el cansament de divendres i dissabte, bé el cansament i les copes. És en aquests moments en els que em recordo que no tinc divuit anys. Potser per això—o no—vam intentar anar a sentir una missa a Harlem, una missa que era tant plena que no vam poder entrar. Per assegurar-te un lloc, pots fer una reserva per Internet pel servei de les 9h o de les 11h. Ja tinc apuntades les dades.

Una rapida visita al poc conegut però no menys impressionant museu d’art romànic The Cloisters (on vaig veure talles d’esglésies catalanes del Rosselló i el Pirineu lleidatà), i a la catedral de Saint John the Divine vam ser una bona cloenda a un cap de setmana que tampoc oblidaré fàcilment. És cert que volia visitar el Guggenheim, però tot no pot ser. Hi aniré a l’agost amb el meu germà.

Anuncios