>Estats Units és un país amb una economia molt dinàmica, segurament una de les més dinàmiques del món. El seu mercat laboral és dels més flexibles que conec: avui treballes aquí i demà allà i no passa res; i si no els agrades o les coses van mal dades, et foten una patadeta al cul i tan tranquils tu. Això té coses positives, com és la constant creació de llocs de treball i riquesa, dóna seguretat als empresaris (especialment al que comencen perquè s’arrisquen a contractar gent i si no va bé el negoci, doncs adéu, fins una altre!), però té una part negativa, que és la poca seguretat que dóna als joves per embarcar-se en altres projectes como la compra d’un habitatge, per exemple (pas previ per construir un projecte familiar–imagino que per això el mercat de lloguer està aqui tant estès).

Al que anava, però: aquest dinamisme (fruit de plantejaments liberals) fa que les restriccions siguin mínimes o gairebé nul·les i, per fixar-me en un punt al que ja m’hi he acostumat, els horaris comercials són cosa de la Vella Europa. A Washington pots comprar quasi tot el que vulguis a l’hora que et convingui. Tinc un parell de mitjanes superfícies a menys de tres minuts de casa i una té obert les 24 hores del dia, tots els dies de la setmana. L’altre tanca a les 12 de la nit i obre d’hora. Les petites botigues són més racionals, imagino que perquè tampoc tenen la flexibilitat de tenir gent 24 hores darrera el taulell, però no hi ha dia, diumenges inclosos, que no obrin les portes.

Reconec que és fantàstic no haver de sortir corrent de la feina «perquè a les 9pm tanca el Caprabo» o «perquè no tinc llet i demà és diumenge». I ho dic jo que sóc un defensor del petit comerç als centres urbans.

A Catalunya alguna cosa fem malament per no creure’ns que és compatible un legislació més flexible (menys restrictiva) amb un petit i mitja comerç fort i arrelat–que «doni vida a les ciutats», com ens agradava dir quan treballava a Barcelona farà ja tres anys (caram, com passa el temps!). Penso que el lobby dels botiguers catalans està excessivament considerat, per no dir que cap govern té la valentia suficient per posar-los al seu lloc (i amb això no dic que se’ls hagi de ningunejar; però ni tant ni tan poc). Estats Units, amb tots els seus defectes, és un bon exemple d’equilibri. I qui no s’adapti, que plegui!