>Sóc un terrorista

>L’11 de setembre ha tornat als americans paranoics. La seva obsessió per la seguretat arriba a extrems ridículs.

Diumenge passat vaig tornar en avió a Washington des de Miami. Per matar el temps, a l’aeroport vaig decidir comprar el diari (llegir-lo és una de les aficions que més valoro).

Com en molts aeroports, els punts de venda de revistes i periòdics són llargs prestatges en les parets d’alguna sala d’espera o corredor de pas. Els viatgers en transit que volen s’hi aturen per veure les portades exposades i, els més atrevits, fullejar la revista que vulguin. Jo, després de triar el diari en una de les prestatgeries de l’extrem esquerra, vaig deixar la maleta allà mateix i vaig anar a pagar a la caixa que era a l’altra banda, a menys de deu metres. Al voltant no hi havia més de sis o set persones. Quan vaig tornar, un policia alt i gras com un toixó em va increpar:

—No m’has sentit? He preguntat un parell de vegades de qui és aquesta maleta?
—Oh, perdó; era a la caixa pagant el diari—li responc ensenyant-li-ho.
—Però no m’has sentit? Deixar l’equipatge desatès es multa a 250 dòlars—m’increpa amb una mirada que m’arriba fins a la planta dels peus.
—Perdó, perdó…—insisteixo pensant que la meva economia no està per deixar anar 250 dòlars per una maleta desatesa trenta segons.
—Deixar l’equipatge abandonat són 250 dòlars!—em torna a dir amb un llarg silenci que no goso trencar.
Al cap d’uns segons eterns, amb un gest sec al que acompanya una mirada amenaçant m’indica que continuï.
Agafo la maleta amb la ma que tinc lliure i començo a caminar sabent que el paio encara em segueix, desafiant.

La resta de passatgers han observat l’escena i crec entreveure en les seves cares un cert enuig per haver posat en perill les seves vides.

—Sou tots uns paranoics!—penso amb el cap cot sense gosar desviar-me del camí que em porta fins la cadira de la terminal. Encara queda una hora per embarcar…

Anuncios