>La Rosa és avui una dóna cubana feliç. És la propietària d’un restaurant senzill de carretera que hi ha entre Miami i Key West, en un poble anomenat Marathon. Té gairebé 50 anys, està casada i amb dos fills. Al restaurant—el Villa Blanca Café—ella s’encarrega d’atendre els clients a la barra i a les taules, i el seu marit cuina.

Tornant dissabte de Key West per la única carretera que uneix els illots amb el continent vam parar a dinar per casualitat al seu restaurant. Eren vora les 4, i a aquella hora els americans ja han dinat, per tant érem gairebé els únics clients (amb l’excepció de dos vells que, a la barra, aixecaven una cervesa darrera l’altre).

Després de prendre nota, la Rosa ens va servir els plats i es va quedar a xerrar amb nosaltres. El seu accent cubà la delatava, pel que vaig preguntar-li per la seva història sobre com va arribar als Estats Units.

“Hace 19 años, con mi marido y mis dos hijos de 9 y 2 años decidimos dejar la isla. A través de unos amigos organizamos la huída en secreto para burlar la vigilancia del régimen: nos montamos en un camión refrigerador donde pasamos más de 10 horas encerrados con otras veinte personas. Recuerdo la cara pálida, blanca, de mi hija de dos años que no se tenía en pie por la falta de oxigeno. Casi morimos encerrados. Teníamos que esperar a que nos avisaran en el mejor momento para embarcarnos en un pequeño bote y remar hasta los Estados Unidos. Al fin, alguien vino a por nosotros, bajamos de noche, y tras caminar hasta la costa, nos subimos en el bote y salimos sigilosos. Nos costó llegar… y aquí estamos.”

La història, resumida, és impactant. La Rosa dóna gràcies a la política d’acollida que aleshores mantenia l’administració americana. “Antes nos esperaban, ahora es diferente”.

Li vaig preguntar per Raúl Castro i si el relleu podia significar un canvi: “Raúl es más de lo mismo”.