>
Una gran avantatge que té estudiar a Georgetown és que constantment convida a ponents interessants que venen a explicar la seva experiència. Aquesta setmana vaig llegir a un dels passadissos que venia el bisbe auxiliar de La Habana, Cuba, per explicar la situació del país i la convivència amb el regim marxista de Fidel Castro. M’hi vaig apuntar. El personatge, que es diu Juan de Dios, va fer una anàlisi de l’activitat de l’església cubana des de 1962 fins avui. Va parlar de com la diplomàcia eclesial i el temps han aconseguit que el regim castrista toleri les activitats de l’Església.
—Quan parles amb el règim—va dir—, no qüestiones si és marxista o no, el respectes; perquè si qüestiones el seu punt de partida, no hi ha diàleg i no s’avança: simplement no ho qüestiones, ho respectes i mires endavant. Hi ha diàleg des del respecte mutu—va concloure.
Com imagineu, no me’n vaig estar i li vaig preguntar pel paper que podria tenir l’Església en una hipotètica transició a la democràcia. La resposta, elegant:
—No és la missió de l’Església ajudar a les transicions, però lògicament hi influirà.
Gustau Alegret 
>Curiós punt de vista, el del bisbe aquest. Estic, però, d’acord que quan es tenen punts de vista tan diferents, els que has de fer és respectar i mirar cap endevant.Internautes, he llençat un nou blog: http://www.eloifontmante.blogspot.com.Us hi espero.Ens veiem per aquí o per allà…
>Juan de Dios… com s’havia de dir, si no, aquest home, sent bisbe com és?Interpreto, pel que expliques, que aquest home, en el fons, no va dir res de trascendent, no?Utilitza llenguatge de monarca: frases gruixudes, contingut minso.
>Estimado George; Me encanta la foto del monumento de Washington, a pesar de no haber estado nunca allí, creo que ya lo había visto antes… Por cierto, las colas son horrorosas, pero a veces un cierto orden no nos vendría mal por aquí…