[CAT] Poca broma
Washington, DC.- Com la majoria de capitals del món, Washington és una ciutat eminentment política i mediàtica. La coexistència de periodistes i polítics és una realitat que ho inunda tot — aquestes dues espècies es necessiten mútuament i conviuen en un microcosmos amb trobades gairebé diàries, la majoria de les quals són provocades per iniciativa del polític de torn que crida la premsa per explicar-se, sigui al Congrés, a la Casa Blanca o a qualsevol faristol o taula instal·lades per l’ocasió.
Durant l’any, en el cas del President, hi ha dues gran ocasions públiques on els papers s’inverteixen, i és la premsa qui convida l’inquilí de la Casa Blanca a sopar: la de l’Associació de Corresponsals de la Casa Blanca, que va ser dissabte passat a l’hotel Hilton de Washington; i la de l’Associació de Corresponsals de Radio i Televisió acreditats al Congrés (RTCA), que acostuma a ser a final del curs polític abans de l’estiu. En les dues, Obama hi participa adreçant-hi unes paraules en clau d’humor.
Aquest any és un any electoral, i congraciar-se amb la premsa és gairebé una obligació de manual d’un president que busca la reelecció. Cal dir que el discurs d’Obama d’aquest cap de setmana va tenir gracia. Descaradament va parlar com a candidat fent al·lusió a la gran fita que ven aquests dies —la decisió de matar Osama Bin Laden— i alhora atacar el seu rival republicà Mitt Romney, amb qui s’enfrontarà el proper mes de novembre.
Com es habitual, els acudits estan molt vinculats a l’actualitat i la majoria s’entenen si se segueix el dia a dia de l’activitat política del país. No vull imaginar-me el nombre d’assessors que han preparat i revisat cadascuna de les bromes que fa el President en aquests discursos (sempre he pensat que l’humor és un dels gèneres més difícils de fer si no caus en la grolleria, l’acudit políticament incorrecte, les al·lusions al sexe o a la religió; i, és clar, un candidat-President no es pot permetre cap de les anteriors).
Hi ha, però, un detall al discurs d’Obama d’aquest dissabte que em va cridar particularment l’atenció. Cap al final (14′:20”), Obama diu una frase que entenc normal en l’any actual: «Si guanyo [al novembre] una segona legislatura com a President…». Aquesta introducció no hauria de tenir cap protagonisme sinó fos perquè no la va poder acabar pels aplaudiments i crits d’eufòria dels periodistes presents.
És normal que durant aquests sopars, la premsa abaixi la guàrdia de la necessària distància professional que demana la seva feina com a escrutadors de l’activitat del President. És també normal que riguin els acudits que Obama els explica, perquè així és la tradició del moment. Però no veig adient els aplaudiments, ni molt menys els crits eufòrics d’un auditori que ha de mantenir la seva imparcialitat quan el candidat-president parla de la seva relecció.
Veient les imatges, crec que els crits no van a més perquè és el mateix Obama qui continua parlant, conscient de la innecessària evidència d’aquesta confraternitat, una relació que ja va ser denunciada pels republicans durant la campanya de 2008. La premsa, com la dóna del Cèsar, no només ha d’estar lliure de crim sinó també de la menor sospita.
Gustau:els teus lectors..molt contents de tornar a rebre els teus escrits !!. Salut !